Els Costums de Lleida i el seu temps

by jserranodaura

Conferència

La projecció del dret de Lleida

Dr. Josep Serrano Daura

Universitat Internacional de Catalunya

Lleida, 23 de novembre de 1999

LA PROJECCIÓ DEL DRET DE LLEIDA

En primer lloc vull agrair a l’organització d’aquest Seminari l’haver-me convidat a participar-hi, i tal vegada cal felicitar a l’Institut d’Estudis Ilerdencs per aquesta magnífica iniciativa que ens permet de posar de relleu la importància del dret de Lleida i la de la mateixa ciutat com un dels centres jurídics medievals del nostre país.

Abans d’entrar en el tema que avui ens ocupa sobre l’expansió del dret de Lleida per la Catalunya Nova i el Regne de València, volia fer algunes consideracions prèvies sobre el costum com a font del dret general i del municipal i sobre el mateix concepte del que denominem drets propis concretament municipals.

Segurament els conferenciants que m’han precedit n’han donat alguna idea, però crec que es bo fer-ho per a centrar degudament el nostre tema.

I. Qüestions prèvies

A) El costum

Pel que fa al costum, com ja saben, a l’Alta Edat Mitjana esdevé la primera i més important font del Dret, en particular del nostre, que modifica i en bona part aboleix l’antic dret visigot. Amb ell passem d’un ordenament jurídic estructurat i exclusiu com és el codi visigot a un ordenament nou basat fonamentalment en la pràctica quotidiana, un dret oral, que neix de les necessitats d’una comunitat cristiana primitivitzada que el va creant; nou dret consuetudinari que integra els nous sistemes jurídics peninsulars sorgits a l’Alta Edat Mitjana en els segles de la conquesta als sarraïns, després de la desaparició del Regne visigot, mentre el Liber Iudiciorum passa en la majoria dels casos i en uns processos desiguals a tenir una funció residual, respectat per allò que té de tradició jurídica comuna a tots els nous Regnes ibèrics i que encara rep un cert reconeixement fins el s. XIII.

I ja en el nostre cas, el costum, en la seva accepció de norma jurídica, constitueix efectivament una font primària i fonamental del dret català medieval, que sorgeix de la voluntat espontània d’una comunitat humana o d’uns individus determinats, per necessitat o conveniència davant la manca d’una altra norma positiva coneguda; norma que es posa de manifest a partir d’uns usos socials amb transcendència jurídica i que per la seva pròpia pràctica reiterada en el decurs del temps són sancionats com a preceptes d’obligada observança general. Costum però com a dret no escrit almenys en origen.

Recordem que justament en els Usatges de Barcelona (un compendi de costums, usos o usatges jurídics vigents a la Cúria de Barcelona), al seu capítol núm. 139, de “Unaqueque gens”, s’afirma: “Cascuna gent a si mateix elegeix propria ley per sa costuma, car longa costuma per ley es hauda. Ley es special dret; us es longa costuma solament treta de usos; costuma es un dret instituit de usos la qual per ley es rebuda car ço que rey ne emperador mana, constitucio o edicte es appellat; e tot dret esta en ley e en costumas. Us es aprovada costuma per antiquitat, e es appellat costuma, car es en comu us. Institutio de equitat es doble: ara en leys, ara en costums”.

Costum que a Catalunya es manifesta com a font del dret general territorial, però que també està a la base dels nous drets municipal i senyorial que emergeixen i que en conjunt, tots ells, integren el sistema jurídic del nostre país; el costum informa doncs tot el sistema jurídic català.

Però conforme es consolida la monarquia, els comtes de Barcelona exerceixen cada vegada més la potestat legislativa que els correspon, i al mateix temps apareixen altres fonts del dret escrites que complementen aquella altra inicial, com és el cas dels Usatges de Barcelona que hem citat i que tal vegada és la primera manifestació d’un ordenament territorial general, que en sí mateix són un recull escrit d’antics usos i usatges curials del Comtat de Barcelona.

B) Els Costums municipals

Però els s. XII i XIII s’està produint un fenomen a tot Europa que es coneix com la recepció del dret comú; que té gran incidència a Catalunya i que ben aviat esdevé un motiu de conflicte entre la Monarquia i sobretot les classes nobiliàries i les populars, que bé que per diversos motius no volen perdre els seus drets propis.

A tot haurem d’afegir la cada vegada més profusa legislació reial i la nova legislació del Regne que emana de les Corts Generals reunides amb el rei, ambdues fonts del dret general territorial del Principat.

El dret consuetudinari va perdent influència pel que fa al dret territorial del país substituït per les noves fonts escrites, però segueix informant-lo en alguns àmbits prou importants, com ara en el règim successori a la Corona catalano-aragonesa, en el nostre dret parlamentari, en l’administració de justícia, en el règim jurídic de les regalies regies, etc.

En canvi el vell dret consuetudinari segueix regint i es manté com a primera font del dret propi de les comunitats urbanes i rurals i de les classes nobiliàries laiques i eclesiàstiques; i el poble i la noblesa amb interessos particulars ben diferenciats, coincideixen en el seu rebuig al dret comú i s’han d’enfrontar amb el monarca perquè els asseguri la pervivència dels seus drets. Uns drets senyorial i municipal que d’altra banda són tradicionalment no escrits i per això més susceptibles de sofrir alteracions o oblits pel simple transcurs del temps.

De fet el rebuig al dret comú és en sí el rebuig a la possibilitat de que el rei esdevingui l’únic legislador i aboleixi els costums i els privilegis pels que uns i altres en essència es regeixen; però a més la integració del dret comú, encara que sigui per la simple pràctica en el sistema jurídic nacional també pot comportar la desaparició igualment pràctica dels drets propis, fet que sols es podrà evitar posant-los per escrit.

Precisament allò que més preocupa a les classes populars de la recepció del dret comú com diu el Dr. Font Rius, és la nova ordenació processal que s’està introduint i generalitzant, que no és altra que la romana. És a dir: estan acostumats a una administració de justícia ràpida, verbal i sense necessitat d’advocats i procuradors; el dret romà en canvi preveu un procés escrit, llarg (amb el seu conjunt de possibles excepcions dilatòries) amb terminis processals que es poden quasi bé eternitzar, i en tant que dret excessivament tècnic requereix la intervenció dels professionals del dret la qual cosa encareix la justícia.

El cas és que per a assegurar la seva pervivència, els drets senyorial i municipal comencen a posar-se per escrit i així s’havíen d’acabar els dubtes i les discusions sobre l’existència d’un costum determinat. I en l’ordre senyorial apareixen ja tardanament, la segona meitat del s. XIII, les compilacions conegudes com les Costumas de Catalunya i les Commemoracions de Pere Albert.

Però és en l’àmbit municipal on de fet s’inicia aquest procés podríem dir de fixació del dret propi, i precisament el primer cas es dóna amb el dret de Lleida, on l’any 1228 es publica el seu codi de Costums. Altres centres urbans en els que se segueix el mateix procés són Tortosa, Barcelona, Perpinyà i Girona fonamentalment, i tots ells esdevenen els grans focus jurídics municipals catalans; els seus drets s’acaben estenent i incorporant en tants d’altres territoris de la seva influència i sovint ho fan de la mà dels seus naturals que s’hi traslladen i instal·len per a viure-hi.

I hem d’afegir que els nous ordenaments municipals escrits d’acord amb els corrents jurídics imperants acostumen reconèixer un dret supletori que no és altre que el dret general del país integrat per diverses fonts: els Usatges de Barcelona, el dret del rei i el de les Corts i el dret comú. També hem de dir que d’aquesta manera en tant que el dret municipal es fixa per escrit i reconeix unes fonts supletòries, veurà limitada la seva pròpia capacitat d’evolució i desenvolupament, fins entrar en un procés de desús que culmina el s. XVIII amb la Nova Planta de 1716.

En qualsevol cas l’expressió de Costum acaba identificant a Catalunya el dret propi municipal escrit i no escrit d’una comunitat veïnal, rural o urbana. S’al·ludeix doncs a Costums municipals en referència al dret propi d’un municipi o d’una comunitat humana establerta, aquell que regeix les relacions dels seus habitants entre sí i amb el seu senyor. La denominació més generalitzada que es dóna al conjunt de normes que integren el dret propi d’una comunitat és la llatina de “Consuetudines” (Lleida -1228-), altres vegades és substitueix: per la de “Constitutiones” (Batllia de Miravet -trasllat llatí de 1320-), per la de “Consuetudines et Usancias sive Observancias quibus Usus” (Flix -1308-), o ja en l’Edat Moderna per la de “Consuetudines, Leges sive capitula de Costums” (Torre de l’Espanyol -1517-).

I parlem després de codi de costums municipal en referència a una recopilació de dret local que fixa per escrit usos i usatges no escrits; que en ocasions també incorpora altres elements originàriament escrits integrants del dret propi d’un lloc o un territori (normalment resumint-los com ara Cartes de població, privilegis i sentències), que també recull altres ordinacions de caràcter estrictament urbà i que normalment encara reconeix altres usos i costums que no s’han escrit però que igualment es practiquen o que poden sorgir en el futur.

Això no obstant, els codis de Costums quan apareixen esdevenen la primera font del dret propi d’una comunitat humana (d’un municipi o dels habitants d’un districte territorial), que a més cal recordar acostumen a fixar les seves pròpies fonts supletòries.

C) Els drets propis municipals

Dèiem que quan parlem de dret propi municipal ens referim al dret que regeix una comunitat veïnal en un nucli o ja en comú en un districte senyorial determinat, regulant les relacions jurídiques dels seus individus entre sí i amb el seu senyor.

Aquest dret propi està integrat com ja hem avançat per diversos elements la majoria de caràcter oral no escrits i altres que si ho són:

a) Elements orals:

Com a elements orals no escrits tenim una sèrie d’usos, usances o usatges de diversa naturalesa, creats per la pròpia comunitat o importats d’altres indrets en funció d’unes necessitats determinades i que es refereixen o poden referir-se a tots els àmbits del dret (d’ordre privat, penal, mercantil, processal i públic). Tots ells s’han anat reiterant per la pràctica jurídica i poden ser confirmats després per un privilegi o una sentència judicial.

b) Elements escrits:

Però a aquest dret municipal s’hi incorporen altres elements ja escrits. Normalment un primer element escrit del dret propi municipal és la Carta de població de la comunitat urbana en qüestió si és que es va atorgar; després pot haver-hi altres Cartes de franqueses amb les que es poden concedir determinats beneficis i exempcions, etc.; s’hi afegeixen privilegis reials o del senyor del lloc; també sentències judicials que afecten a la comunitat i que confirmen usos i pràctiques jurídiques anteriors o que creen noves normes que s’aplicaran en el futur en casos iguals o similars al judicat; i en alguns llocs a aquells elements escrits hi hem d’afegir també un codi de Costums expressament atorgat a la comunitat que recopila ja la major part dels altres elements existents del dret propi, escrits o no, i del que n’esdevé finalment el seu element nuclear.

II. El dret propi de Lleida

Justament el dret propi de Lleida és el primer dels que coneixem que es posa per escrit, que cristal·litza en un ordenament escrit a Catalunya, concretament l’any 1228 segons una compilació elaborada pel cònsol de la ciutat Guillem Botet [1] sota el títol de “Consuetudines Ilerdenses”.

El seu autor, com sabeu, és el cònsol i jurisconsult lleidatà Guillem Botet, i ho va fer a instància dels altres cònsols i habitants de Lleida. L’obra es divideix en 3 llibres, cada un amb una sèrie de capítols que tenen la seva rúbrica. Ja a cada llibre trobem:

Al primer, la Carta de població atorgada el 1150 pels comtes de Barcelona i d’Urgell, amb altres privilegis reials i comtals concedits posteriorment (elements escrits).
Al llibre segon, es recullen costums locals que ja havien estat fixats per escrit amb anterioritat, amb ordinacions i bans municipals.
I el llibre tercer, d’una banda també inclou dret consuetudinari però que fins aleshores no s’havia posat per escrit, i d’altra indica quin és el dret supletori del propi local.

En aquest punt cal indicar que per tal de cobrir les llacunes o mancances del dret propi, el codi de Lleida disposa que primer s’ha de recórrer als Usatges de Barcelona, després a les lleis gòtiques i en últim terme a les lleis romanes [2].

En qualsevol cas el codi de 1228 constitueix el nucli de l’ordenament jurídic de la ciutat de Lleida. És evident que aquest codi és una recopilació del dret vigent, però bàsicament d’aquell que cal conservar i posar per escrit per a evitar tot conflicte en la pràctica jurídica i judicial; a més hi ha altres usos i costums que no es recullen, i privilegis ja concedits que no poden, no es vol o no es creu necessari que figurin en el text, però que ell mateix reconeix expressament com a integrants, tots ells, de l’ordenament general propi de la ciutat [3].

Però òbviament aquest dret vigent el 1228 es va ampliant en el decurs del temps amb altres privilegis, concòrdies que es poden celebrar, nous usos i usances que sorgeixin, etc.

III. La projecció del dret de Lleida

Malgrat tot, quan ens referim a la influència i a la expansió o projecció externa del dret de Lleida ens referim a tot l’ordenament vigent, i a una influència que segons el lloc i el moment històric es fa palesa ja a partir de la Carta de població de la ciutat de 1150. Per tant jo preferiria parlar pròpiament de la projecció del dret de Lleida en general i no solament de la del codi de 1228.

I això perquè hem pogut constatar com en aquells llocs fora de la ciutat i territori de Lleida on regeix el seu dret evidentment ho fa d’una manera íntegra, no sols es parla del codi de 1228 sinó en general dels Costums de Lleida entenent com a tals el conjunt del dret propi lleidatà. Això sens perjudici certament de que en aquella comunitat a la que s’ha importat el dret de Lleida es creïn i sorgeixin altres usos i costums propis que hagin pogut modificar i fins i tot substituïr en alguns aspectes o qüestions als lleidatans. Ja precisament allí on les alteracions produïdes són més importants s’acaba promulgant un nou codi de Costums.

El cas és que aquell dret de Lleida té una gran difusió o projecció per la Catalunya Nova i fins i tot cap al Regne de València en els primers anys de la reconquesta de cadascun d’aquests territoris [4], formant-se la que es coneix com “família jurídica de Lleida” de la que podem establir fins a tres generacions.

I aquesta difusió de la que parlem es duu a terme bàsicament per tres vies: una per raons de proximitat geogràfica, d’òbvia influència del nucli urbà més important sobre zones més o menys immediates; altra via és en raó dels naturals de Lleida i de la seva zona d’influència que emigren per a repoblar altres territoris conquerits als sarraïns i que amb ells a més d’altres coses també se’n duen el seu dret; i la tercera via de difusió ja és per voluntat reial o senyorial que en donar a poblar un terme atorga expressament els usos i costums lleidatans.

Per un conducte o un altre el dret de Lleida s’estén doncs per les terres de les actuals comarques de la Noguera i d’Urgell, com també per les comarques tarragonines de la Terra Alta, Ribera d’Ebre, Priorat i Baix Camp, així com pels dominis valencians.

Anem a veure doncs aquesta projecció; en cada cas farem una breu introducció històrica.

A) El dret de Lleida a les comarques de la Noguera i de l’Urgell

Una branca d’aquesta mateixa família jurídica de Lleida s’estén cap a Tàrrega (ben aviat, el 1242) i Balaguer (vers el 1311).

En aquests dos casos s’observa una indubtable influència del dret de Lleida, imputable segurament a raons de proximitat geogràfica i de major interrelació. Però malgrat tot la relació amb Lleida és molt més estreta en el cas de Balaguer que en el de Tàrrega.

1) Els Costums de Tàrrega

Bé, els Costums de Tàrrega -Consuetudines– constitueixen la recopilació del dret propi de la vila de Tàrrega, i van ser atorgats per Jaume I per mitjà d’un privilegi de 1242.

1.1 Introducció

L’antiga vila de Tàrrega sorgeix arran la reconquesta als sarraïns en les campanyes que du a terme el comte Ramon Berenguer I de Barcelona per les terres de l’actual Baix Urgell. Consta que vers el 1056 ja existia castell, just a la frontera amb els dominis sarraïns de Lleida.

El 5 de febrer de 1116 el comte Ramon Berenguer III i la seva esposa Dolça concedeixen als pobladors de Tàrrega una breu carta de franqueses amb certes exempcions (confirmada per Alfons I en data indeterminada però que es pot situar entre 1179 i 1188). És probable que a la primeria del s. XIII ja s’hi hagi instaurat el consolat municipal, segons es desprèn d’un document de 1214 en el que consta com quatre cònsols de la localitat presten el seu jurament de fidelitat a Jaume I com a nou rei en una assemblea tinguda a Lleida (de totes maneres no en tenim més notícies, i cabria la possibilitat que aquells cònsols actuessin pròpiament com a mers síndics o representants dels habitants elegits a l’efecte, i no com a càrrecs municipals de Tàrrega).

1.2 El codi de Costums

El cas és que el 8 de març de 1242 Jaume I a Lleida estant concedeix als habitants del castell i de la vila de Tàrrega un capitulat de costums. El document revesteix la forma d’un privilegi o carta de franqueses atorgat pel sobirà als habitants de la localitat, que pertany als seus dominis.

Aquest codi de Tàrrega apareix uns 14 anys després que el lleidatà, i en tots dos casos hi trobem recollides algunes institucions idèntiques; però també en hi ha d’altres que com assenyala el Dr. Font Rius figuren en altres ordenaments com els Costums de Montpeller (1204), els Furs de València (1240), etc., i en altres documents com ara Cartes de població i de franqueses d’altres llocs cronològicament anteriors (Agramunt -1163-, Clarà -1233-, Bagà -1234-, etc.).

El capitulat rep la denominació de “statuta et consuetudines”, per bé que és de reduïda extensió: 25 breus capítols. Els seus preceptes s’ocupen de qüestions processals, règim d’obligacions, dret emfitèutic, dret de família, i d’ordenació jurídoco-pública (veïnatge, fires, etc.).

Pot destacar-se, entre altres coses, com s’imposa en l’ordre processal la concepció pública de l’administració de la justícia, per mitjà del tribunal o Cúria, amb la introducció del procediment inquisitori (front a l’acusatori tradicional alt-medieval). També es recull la institució del tancament de portes del deutor per a fer efectiu un deute impagat; i es prohibeixen les ordalies (o judicis de Déu), a no ser que les parts litigants vulguin practicar-les.

I ja el capítol 24 refereix les fonts de dret supletòries del propi; en cas de mancança o llacuna en els costums propis, la Cúria de Tàrrega haurà de resoldre les causes d’acord amb els Usatges de Barcelona, en segon lloc segons la Llei gòtica i en últim terme conforme les lleis romanes. Aquest és el mateix sistema de prelació de fonts que a Lleida, ordenament el d’aquella ciutat que també influeix en el targarí en altres aspectes.

Les disposicions d’aquest privilegi de 1242 es mantindrien vigents en els segles següents, com ho palesa el fet que es recullin en Llibres de Privilegis del municipi dels s. XIV i XV. I ja en l’Edat Moderna aniria quedant marginat per l’expansió del dret general del Principat, en un procés similar al que sofreixen altres codis municipals catalans.

2) Els Costums de Balaguer

Quan parlem dels Costums de Balaguer –Consuetudines et Privilegia hac Ordinaciones– ens referim a la recopilació del dret propi de la ciutat de Balaguer. Fou redactada per un autor anònim, potser un paer de la ciutat, i per tal de fixar quin era el seu dret propi després de llargs conflictes amb la Senyoria.

2.1 Introducció

El castell i el terme de Balaguer foren conquerits als sarraïns la primeria el s. XII, el 1106, pels exèrcits d’Armengol VI d’Urgell, incorporant-se als seus dominis. I ben aviat la nova ciutat de Balaguer s’erigeix en capital del Comtat (en cedir l’antiga, Urgell -avui Seu d’Urgell- com a Seu episcopal).

El 1174 els comtes d’Urgell, Armengol VII i la seva esposa Dolça atorgaven una Carta de població i franqueses als seus habitants, inspirada en la de Lleida de 1150 i la d’Agramunt de 1163 concedida aquesta pels mateixos comtes. El nou document estableix un estatut civil pel que s’han de regir els habitants de Balaguer, i fixa els trets bàsics amb els que s’han de desenvolupar les seves relacions polítiques, judicials i tributàries amb el comte d’Urgell.

A la mort sense descendència masculina del comte Armengol VIII el 1209 s’inicia un període de crisis polítiques que desemboquen en la cessió del Comtat a la Corona el 1211. Pere I el Catòlic en pren possessió i confirma la Carta de 1174, a més d’autoritzar l’establiment de mercat i fires i de concedir determinades exempcions; però Jaume I reposa a Aurembiaix, la filla del comte mort, en la possessió del Comtat, malgrat l’oposició del vescomte de Cabrera a reconèixer-la com a tal. El cas és que el rei ha d’intervenir sovint en els afers del Comtat, i entre altres en una de 1232 confirma als seus habitants els usos, costums i llibertats pels que es venien regint.

Morta la comtessa Aurembiaix (1231), Jaume I el 1236 cedeix en feu el Comtat al vescomte de Cabrera (amb retenció de Balaguer, fins el 1242 en què li lliurava). Al llarg del s. XIII la nova família comtal atorga diversos privilegis als seus vassalls de Balaguer afectants a qüestions d’ordre civil, penal i processal, sobre seguretat en el trànsit civil i mercantil de béns, de protecció i salvaguarda dels vassalls i dels seus béns, etc.

Però en el govern del comte Armengol X, entre 1284 i 1314, és quan segurament la ciutat assoleix el seu major desenvolupament social i polític. En sí en aquell període s’atorguen nombrosos privilegis destinats a afavorir el desenvolupament econòmic de la Ciutat (sobre ordenació de mercats i fires, abastiment de vi, regadiu, exempcions, etc.).

Malgrat tot se susciten diversos conflictes que enfronten el comte amb la Universitat de Balaguer, a causa moltes vegades dels abusos del propi comte i del seu batlle i altres oficials comtals. I una reacció poc afortunada del comte fou l’abolició del règim de Paeria instaurat abans d’accedir ell al govern del Comtat, com altres actuacions consistents en l’establiment d’imposicions i questes molt gravoses. Finalment Armengol X sotmet els conflictes a una comissió mixta de religiosos i juristes, que dictaminen favorablement el restabliment de la Paeria; així el 25 de juliol de 1311 per un privilegi el comte confirma els antics estatuts que regulaven aquell organisme (malgrat certes modificacions). El 1314 mor el comte Armengol, i el Comtat d’Urgell torna de nou a la Corona.

2.2 El codi de Costums

El cas és que en una data incerta però que hom situa entre els anys 1311 i 1354 es redacta un capitulat de “consuetudines et privilegia hac ordinaciones” de la Ciutat, localitzat a l’Arxiu Municipal de Balaguer, sens dubte que per a compilar-lo i evitar-ne en el futur nous conflictes sobre el seu dret.

El document conté un total de 65 disposicions o capítols, tots ells agrupats en diferents rúbriques, amb un preàmbul que refereix la necessitat pràctica de reunir en un cos escrit els diferents elements del dret propi de Balaguer dispersos fins aleshores. Com Font Rius assenyala, en la seva redacció s’hi observen tres grans parts: una que conté en extracte o resumidament (a l’estil de les Consuetudines Ilerdenses) diversos privilegis concedits a la Ciutat pels comtes d’Urgell i els comtes de Barcelona sense referència cronològica però indicant quins són els seus atorgants (d’entre 1118 a 1259 aproximadament); la segona part recull un breu estatut del govern local, sobre la Paeria, sota la rúbrica “De constitutionibus seu statutus Paciarie Balagarii”; i per últim una recensió més extensa de preceptes sobretot processals sense rúbrica general però si amb rúbriques particulars.

La primera part amb 14 capítols recull la Carta de població de 1118, i altres privilegis: sobre el règim de regadius i explotació d’aigües; exempció dels mals usos d’eixòrquia, intestia i cugúcia; de protecció personal i l’assegurament d’una correcta administració de justícia; prohibició d’ordalies (judicis de ferro, d’aigua calenta i freda, etc.); establiment de mercat i fires; de protecció del trànsit de persones i béns; exempcions de lleuda, peatge, portatge i altres; i confirmacions successives i generals dels privilegis, immunitats, llibertats, costums, bons usatges i altres donacions dels que gaudeixen.

En la segona part del document es recull l’estatut orgànic de la Paeria, que segons es diu havia estat discutit i establert per una assemblea de paers i consellers municipals. Es tracta de 8 capítols (del 15 fins el 22) que es refereixen: al sistema d’elecció i número dels representants municipals; la facultat d’establir aportacions econòmiques als veïns per necessitats comunitàries; sobre la funció arbitral dels paers en conflictes entre ciutadans; l’establiment del Consell General; la potestat municipal de dictar bans, cots i ordinacions, i la d’imposar multes per a assegurar el seu compliment; etc.

I pel que fa a la tercera part, que comprèn des dels capítols 23 al 65: fins el 42 s’ocupen de qüestions processals amb un cert ordre sistemàtic (procediment judicial, formalitats, proves i presumpcions, sentències i costes judicials); del capítol 43 fins el 61 es tracta de preceptes sobre el règim d’obligacions (penyora, reclamació de deutes, etc.), dret de família i successions (donacions matrimonials, minoria d’edat, llegítima, etc.), i dret penal. Sempre tractant qüestions molt concretes dins la matèria a la que es refereixen.

El cas és que els Costums de Balaguer concorden en gran manera amb els de Lleida, i se’ls pot considerar com una nova generació del text lleidatà dins la mateixa família jurídica que s’expandeix també cap a les comarques tarragonines.

Concordances que s’observen en la redacció dels respectius preàmbuls, i en la mateixa estructura dels documents; no podem dubtar que el redactor del document coneix i té present el codi de Lleida.

B) El dret de Lleida a les comarques tarragonines de la Terra Alta, de la Ribera d’Ebre, del Priorat i del Baix Camp

Ja pel que fa a les comarques tarragonines el dret de procedència lleidatana té especial incidència en territoris enters com són els districtes senyorials de l’Orde del Temple al territori que avui integren les comarques de la Terra Alta i Ribera d’Ebre, però talment regeix per decisió comtal en els llocs i termes de Siurana al Priorat i de l’Alforja al Baix Camp. I en uns llocs regirà sempre el dret de Lleida mentre en altres sofrirà tals modificacions que sorgiran nous codis de Costums.

1) A la Terra Alta i la Ribera d’Ebre

Quant a les actuals comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, l’Orde del Temple rep entre els anys 1153 i 1182 els castells i termes de Miravet, Orta i Ascó [5], formant o constituint tres Batllies o Comandes dins l’organització jurisdiccional dels cavallers templers. Els districtes territorials d’aquells castells comprenen tota la Terra Alta (per Miravet, Orta i Ascó) i bona part de la Ribera d’Ebre (també per Miravet i Ascó).

Concretament ens referim als termes següents:

Batllia de Miravet: Miravet, Benissanet, Rasquera, Ginestar, Gandesa, Corbera, Pinell de Brai, Pobla de Massaluca, i Batea (amb els llocs de Mudèfer, Pinyeres i Algars).
Comanda d’Orta: Orta de Sant Joan, Arnes, Bot, Caseres i Prat de Comte.
Comanda d’Ascó: Ascó, Vinebre, Torre de l’Espanyol, Vilalba dels Arcs, Fatarella (amb Camposines) i Riba-roja d’Ebre (amb Berrús).

Tots aquests territoris van ser inicialment encomanats a les Cases templeres de Gardeny i Corbins, instal·lades en terres lleidatanes, i bona part de la població cristiana que s’estableix en aquelles comarques tarragonines ho fa de la mà dels cavallers del Temple i per tant prové de la zona de Lleida.

Com és obvi, aquests pobladors importen el seu dret originari als llocs on s’instal·len, territoris nous si cap l’expressió després de la seva conquesta als sarraïns [6].

1.1 Les Cartes de població de l’Orde del Temple

Una vegada possessionat dels seus nous territoris, l’Orde del Temple posa en marxa un procés repoblador cristià que afecta íntegrament a l’actual Terra Alta i parcialment a la Ribera d’Ebre. El primer testimoni d’aquell procés és una concòrdia que el Temple estableix amb el Bisbat de Tortosa l’any 1185, en la que es fan cessions recíproques d’esglésies i de delmes i primícies en relació amb aquells territoris i les noves poblacions que s’han de crear [7].

Però el procés poblacional pròpiament dit s’inicia el 1192 amb l’atorgament d’una Carta de població a Orta (que afecta per igual als termes d’Arnes, Bot i Caseres, llocs integrants de la mateixa Comanda templera). Després segueixen altres Cartes: Gandesa (1192, reproduïda el 1194); Pinell (1198, que es repeteix el 1207); Batea (1205); Rasquera (1206); Camposines (1209); Vilalba (1224); Gorrapte (en termes d’Ascó, 1237); Vall de Batea (1244); Gandesola (1248); Prat de Comte (1260); Almudèfer i Pinyeres (1280); Algars (1281); i Devesa de Massaluca i Berrús (1294) [8].

Aquestes Cartes, que es concedeixen en un segle, des de 1192 a 1294, tot i que no fan remissió directa ni general al dret de Lleida, sí que recullen determinats usos i pràctiques i alguns costums propis d’aquella ciutat i del seu dret. Així, es fa remissió a les mesures de superfície de Lleida en fixar la que se cedeix als nous pobladors (la parellada de 24 cafissades), i a les de fruits d’aquella ciutat quan s’indiquen quines mesures s’han de satisfer com a cens per l’establiment dels vassalls en termes i terres [9].

A part, aquelles Cartes contenen altres preceptes que recull també la Carta de Lleida de 1150 i altres privilegis concedits a la ciutat; són els següents:

1. Quant a la Carta de Lleida es traslladen:

El principi de protecció i defensa dels vassalls front a tota persona.
La lliure disposició del sòl i béns que s’estableixen a favor dels nous pobladors, excepte “militibus et sanctis” (cavallers i religiosos) (límit imposat per a salvaguardar la jurisdicció de l’Orde front a persones i institucions que en poden ser immunes).

2. Pel que fa a altres privilegis de Lleida, tenim:

El que reconeix dret senyorial de fadiga per 10 dies, perquè la Senyoria pugui recuperar el ple domini dels béns que s’estableixin en cas de venda o gravamen.
I el que atorga l’exempció dels mals usos d’eixòrquia, intestia i cugúcia (això com a excepció a l’aplicació dels Usatges de Barcelona) [10].

1.2 Els codis de Costums dels districtes senyorials d’Orta i de Miravet

Arribats a la darreria del s. XIII, els vassalls d’Orta i els de Miravet plantegen a l’Orde del Temple la necessitat de fixar per escrit quin és el seu dret propi respectiu. I l’important a destacar és que en tots dos casos els habitants d’aquells termes insisteixen en què es venen regint en part fins aleshores pels usos i costums de Lleida, per la qual cosa demanen que aquells els siguin reconeguts formalment i expressament sens perjudici d’altres usos i costums propis que igualment es practiquen [11].

La causa d’aquesta súplica que dóna lloc a conflictes entre la Senyoria i els vassalls, la trobem fonamentalment en la confusió jurídica existent aleshores per la concorrença a la vegada del dret propi integrat principalment pels Costums de Lleida amb altres fonts del dret com és el dret general del Principat de procedència sobirana (Usatges de Barcelona i Constitucions de Catalunya) i sobretot per la pràctica cada vegada major d’un altre dret nou rebut i admès al país (que no reconegut oficialment en aquell moment) que es coneix com el “dret comú” integrat pel dret romà justinianeu i el canònic [12].

El fet que els juristes i els jutges puguin acudir a un o altre ordenament, en perjudici moltes vegades del dret propi especialment del no escrit, havia de causar greus conflictes als vassalls dels districtes fins el punt de fer-se precís demanar a l’Orde que fixés per una vegada i per escrit quin era el dret realment propi de cada comunitat. I així apareixen els codis d’Orta i de Miravet; anem a veure doncs que ocorre en aquells tres districtes d’Orta, de Miravet i d’Ascó.

1.2.1 La Comanda d’Orta. Els Costums d’Orta (Horta)

A la Comanda d’Orta apareix un nou codi de Costums -Consuetudines-, una recopilació del dret propi de la Comanda, que regeix per igual a tots els municipis que la integren, sens perjudici d’algunes peculiaritats pròpies de cada lloc. Fou redactada per decisió del mestre provincial de l’Orde del Temple, senyor del seu districte, per tal de resoldre els conflictes suscitats sobre l’aplicació efectiva dels Costums de Lleida que formalment hi regien i del dret comú que ja s’està aplicant d’una banda, front a l’aparició de nous costums locals majoritàriament no escrits amb els que aquells sovint colisionaven.

En el document de concessió del nou codi de Costums, l’atorgant, fra Berenguer de Cardona, mestre provincial de l’Orde, manifesta que fins aleshores els seus vassalls sols es regien parcialment pels Costums de Lleida (en algunes causes processals i pel que fa a les mesures que utilitzaven), i en canvi es practicaven altres costums nous (tal vegada fruit de tantes altres alteracions o modificacions de vells costums de Lleida); a més afegeix que era inviable reconèixer de ple la vigència del dret comú, doncs en altre cas se’n podrien derivar conseqüències greus pels seus vassalls.

Per aquestes raons ambdues parts s’avindrien a elaborar un nou codi de Costums, que es concedeix el 16 d’abril de 1296. Coneixem la seva versió llatina, però tenim indicis de que n’existia també una de catalana.

El nou ordenament és d’aplicació als nuclis de població de la Comanda d’Orta: Orta, Bot, Caseres, Arnes i Prat de Comte. I conté 81 capítols seguits, sense rúbriques ni agrupats en llibres; no segueixen un ordre especial doncs les matèries es barregen. Però s’inspiren fonamentalment en el codi de Lleida i en menor grau en els Usatges de Barcelona, a més d’incloure algun que altre precepte propi.

Algunes peculiaritats a destacar són, entre altres: que no cal la institució d’hereu per a la validesa d’un testament, si el testador disposa llegats a favor dels fills legítims en concepte de legítima (excepció al dret romà); que els majors de 20 anys no gaudeixen del benefici romà de restitució “in integrum”; que les dones de bona fama poden declarar judicialment com a testimonis en tota causa civil en iguals condicions i amb el mateix valor que els homes; o que es recull la institució germànica del termini de gràcia per 10 dies en el que el deutor pot satisfet un deute impagat al seu venciment, abans d’iniciar el procés de reclamació judicial.

Cal destacar per últim el seu capítol 81 que fixa un sistema de prelació de fonts per a cobrir les llacunes del propi text: en primer lloc ens diu que s’ha d’acudir als Usatges (a excepció dels referents a l’eixòrquia, intestia i cugúcia), i en últim terme als “jura comunia” (dret romà i dret canònic).

1.2.2 La Batllia de Miravet. Els Costums de la Batllia de Miravet

A la Batllia de Miravet apareix un codi de Costums atorgat el 1319, en el que es recopila el dret propi de la Batllia, que regeix per igual a tots els municipis que la integren, sens perjudici d’algunes peculiaritats pròpies de cada lloc. Fou redactat per decisió del castellà d’Amposta, per tal de resoldre els conflictes suscitats sobre l’aplicació efectiva dels Costums de Lleida que formalment hi regien front l’aparició de nous costums majoritàriament no escrits amb els que aquells sovint colisionaven.

Aquesta vegada no es fa referència al dret comú romà canònic, tot i que és de suposar que també està colisionant amb el dret propi consuetudinari dels vassalls. Però aquests volen el reconeixement exprés dels costums de Lleida amb les adaptacions i incorporacions necessàries per raó d’altres usances que es venen practicant. I així ho demanen a l’Orde del Temple, però aquest es suspès l’any 1307 i els seus dominis són confiscats, la reivindicació popular queda també paralitzada fins que l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem assumeix el domini i la jurisdicció sobre la Batllia de Miravet, la qual cosa es produeix el 1317.

Amb l’Orde de l’Hospital ressorgeix el vell conflicte que ja es resoldrà amb l’atorgament d’un nou codi de Costums propi dels vassalls de la Batllia. En el document de concessió s’exposa que “soven e humilment e moltes vegades fos estat supplicat que, com ells, en judicis e en altres feyts usasen en partida de les costums escrites de Leyda, e de les altres usances d’aquelles no escrites”; i més endavant es diu: “perque supplicaren que nos volguessem a aquells les dites costums de Leyda e les altres usances damunt dites confermar e novellament a aquells donar, e aministrar certa forma de viure”. Finalment el castellà d’Amposta acaba assenyalant que els Costums de Lleida “no poguessen aver loch”, i ordena l’elaboració d’un nou codi propi amb els usos i costums que realment s’apliquen (“los quals capítols en aquella Batllia per costums fossen aguts”), fossin els de Lleida o no.

Els vassalls demanaven doncs el reconeixement exprés dels Costums de Lleida com a propis més altres usances no escrites per les que també es regien. Tanmateix, en comprovar-se que aquells Costums no s’observaven íntegrament, aleshores es requeria la formació d’un nou text en el que s’havien de recollir els costums que efectivament es practicaven.

Així el juny de 1319 el castellà d’Amposta fra Martí Pérez d’Orós atorga als vassalls de la Batllia el seu nou codi de Costums, redactat en català, i aquesta concessió és ratificada pel Capítol General de l’Orde hospitaler tingut a Arles (França), el 1320.

El nou text té 134 capítols cadascun amb la seva rúbrica, i agrupats en 5 llibres en un ordre sistemàtic similar al del codi de Lleida; però el repartiment de les seves disposicions no respon a cap criteri específic de matèries, doncs més aviat sembla haver-se fet ubicat un número determinat més o menys similar de capítols en cada un d’ells. Efectivament, recull institucions diverses de naturalesa civil, penal, processal, mercantil i d’ordre públic però disperses i barrejades en el text i en cada llibre.

Les fonts d’aquest nou codi són bàsicament els mateixos Costums de Lleida (del que moltes vegades es traslladen capítols íntegres, per bé que en altres es modifica la solució jurídica al cas del que s’ocupen), i en menor grau dels Usatges de Barcelona (fonamentalment en qüestions d’ordre penal i altres aspectes afectants a les relacions feudo-vassallàtiques entre la Senyoria i els pobladors dels seus dominis).

Com a institució novedosa hem de citar la introducció del judici de prohoms (per la participació de representants municipals en l’administració de justícia senyorial) tant en la jurisdicció civil com la criminal, per bé que es defineix d’una manera molt genèrica. I altre fet a destacar especialment és l’admissió del judici de taula (institució justinianea reconeguda pel dret general del país) com a recurs del que gaudeixen els vassalls per a presentar els seus greuges contra les actuacions dels oficials senyorials en acabar el seu mandat.

Cal destacar que el seu capítol 129 (“De corriment a les Constitucions o a l’Usatge”) estableix un ordre de prelació de fonts per a cobrir les evidents llacunes del propi text: en primer lloc es remet com a dret supletori a les Constitucions de Catalunya, després als Usatges (amb exclusió dels mals usos d’eixòrquia, intestia i cugúcia), i en últim lloc al dret comú. En aquest punt és important assenyalar que per primera vegada un document d’aquesta naturalesa fa referència a les Constitucions de Catalunya, la legislació que emana de les Corts Generals consolidades com a organisme colegislador des de 1283, i per davant de l’altra font històrica i tradicional que són els Usatges de Barcelona.

Hem d’afegir que com el text indica, aquest nou codi s’adreça a la població cristiana de la Batllia amb exclusió dels que siguin sarraïns i jueus.

1.2.3 Els Costums de Benissanet i de Miravet

A la mateixa Batllia de Miravet encara apareixen dos nous codis de Costums però en dos dels seus llocs i ja el s. XVII; són els de Benissanet de 1611 i el del lloc de Miravet el 1623.

Els dos llocs a la primeria del s. XVII estan poblats majoritàriament per moriscos, és a dir descendents conversos de sarraïns (que romangueren a la ribera de l’Ebre després de la conquesta per Ramon Berenguer IV de Barcelona als seus avantpassats vers el 1152).

Malgrat que la convivència sembla ser pacífica, arran els aconteixements internacionals dels últims anys (les guerres contra els turcs) i per l’actuació bel·ligerant dels moriscos d’Aragó i de València, el rei Felip II (III de Castella) n’ordena l’expulsió de tots els de la Corona d’Aragó, i pel que fa als catalans es tablerts a les riberes dels rius Segre i Ebre, la seva Ordre és del 17 d’abril del 1610 i es fa pública el 29 de maig següent.

Les conseqüències econòmiques d’aquesta decisió no del tot justificada pel que fa als moriscos catalans, serien realment desastroses, en particular per llocs com Benissanet, Miravet i Ascó, tots ells de la mateixa comarca: aquestes viles queden pràcticament despoblades amb l’abandó consegüent de cases i terres i els obvis i greus problemes econòmics pel seu senyor comú l’Orde de l’Hospital. Davant aquesta situació el Capítol General de l’Orde de Sant Joan en sessió tinguda el 28 d’abril de 1611, atenent el “maximum detrimentum et praeiudicium” causats als seus dominis de la Corona d’Aragó acorda efectuar-hi nova població.

S’inicia així el procés que duu a la concessió de dues noves Cartes de població de Benissanet i Miravet, que contenen un codi de Costums propi per a cada lloc. En aquest es tracta de dos codis concedits per la Senyoria en l’elaboració dels quals sembla que han intervingut els pobladors, els antics que hi romanen (cristians vells i els conversos que han restat o també retornat) i els nous arribats d’altres indrets.

Però tots dos quasi idèntics, s’inspiren i segueixen en bona part l’antic codi de la Batllia de 1319, constituint doncs una nova generació de la família jurídica lleidatana. En tot cas cal advertir que a partir de 1611 a la Batllia de Miravet tenim un grup de municipis, la major part, que es regeixen pel codi de 1319, mentre altres dos municipis cada un d’ells té un nou i propi ordenament jurídic.

1.2.3.1 Els Costums de Benissanet

Bé, la Carta de Benissanet s’atorga el 30 d’octubre de 1611, amb un total de 123 capítols; finalment la confirma el Capítol Provincial de la Castellania d’Amposta en sessió del 16 de setembre de 1615. El document és escrit en castellà, i a part de les qüestions dominicals que s’hi tracten, el document inclou com dèiem una llista de “costumbres” que l’Orde de l’Hospital concedeix als pobladors.

Justament en un dels capítols de la nova Carta de població es fa renunciar expressament als pobladors a l’antic “Libro de Costumbres” de la Batllia (de 1319), i tot seguit s’estableix el nou ordenament jurídic pel que des d’aleshores la comunitat s’ha de regir.

El document s’ocupa especialment de l’àmbit municipal, a més d’altres aspectes d’índole penal, processal i civil.

Com a notes més característiques podem destacar que se suprimeix el “judici de prohoms” (en l’administració de justícia, especialment important en l’ordre criminal); es prohibeix als pobladors, sota pena de pèrdua dels seus béns, que mai no acudeixin als tribunals del rei; es regula tot allò relatiu a l’elecció dels jurats (representants municipals), amb un règim d’incompatibilitats i es fixa el sistema de fiscalització dels comptes i de les finances municipals; es regula amb gran amplitud i detall l’organització judicial, instàncies d’apel·lacions, execució de sentències, oficials judicials, drets de la Senyoria (terços), arbitratge, reserva de l’Orde per a jutjar determinats delictes contra els seus béns o membres, etc.; es manté el costum de poder fer residència o inquisició (“judici de taula”) al batlle sortint, però es regula més detalladament. En canvi en els ordres civil, penal i mercantil el nou ordenament pràcticament és un trasllat del vell codi de la Batllia de 1319 (amb les actualitzacions lògiques, per exemple en les sancions econòmiques o en la exclusió de fets tipificats pròpiament feudals i la seva substitució per altres figures delictives)

I ja pels casos de llacunes o mancances normatives en el dret propi, s’indica que s’haurà d’acudir a les Constitucions de Catalunya i al dret comú (desapareix el recurs als Usatges de Barcelona).

1.2.3.2 Els Costums de Miravet

Després tenim els Costums de Miravet –Costumbres– inclosos en la Carta de població que l’Orde de l’Hospital concedeix al lloc el 1623.

Aquesta vila es veu afectada per l’expulsió ordenada dels moriscos el 1610 i pateix les mateixes conseqüències de despoblament que Benissanet. I també aleshores s’inicia el procés per a establir-hi nova població; en aquest cas coneixem un projecte de Carta de 1615, segurament consensuat entre els nous pobladors ja arribats al lloc i els representants senyorials, però el castellà d’Amposta el rebutja.

Finalment l’Assemblea de la Castellania el 12 de maig de 1622 designa dos comissaris especialment apoderats perquè efectuïn amb urgència la població de Miravet, i el 15 de gener de 1623 s’atorga la Carta definitiva que conté un total de 149 capítols (la diferència en el número de capítols respecte de la de Benissanet -123- es deu bàsicament al fet que la de Miravet inclou una major i més extensa relació de béns que es cedeixen a la Universitat o bé la Senyoria es reserva en mensa).

Sabem que el document es presenta a l’Assemblea Provincial de la Castellania que se celebra el 13 de juny de 1623, però en aquella ocasió va quedar pendent de ratificació perquè encara no s’havia procedit a la seva acceptació formal per part dels representants municipals i senyorials de la vila. Ignorem quan queda confirmat pel Capítol de l’Orde (si efectivament ho fa).

Aquest nou document també escrit en castellà, i segueix sistemàticament l’anterior de Benissanet; i igual que aquell a part de les qüestions dominicals que s’hi tracten, el document inclou les noves “costumbres” que l’Orde de Sant Joan concedeix als pobladors.

Tal com ocorria a Benissanet, també a Miravet, en un dels capítols de la nova Carta de població es fa renunciar expressament als pobladors a l’antic “Libro de Costumbres” de la Batllia (de 1319), i tot seguit s’estableix el nou ordenament jurídic pel que des d’aleshores s’ha de regir la comunitat. I en aquest sentit el seu contingut és pràcticament idèntic al de la Carta de Benissanet.

1.3 El dret de Lleida al districte d’Ascó

Tenim després el cas del districte o Comanda d’Ascó on la darreria del s. XIII es confirma de forma expressa que en ella regeixen els Costums de Lleida juntament amb els Usatges de Barcelona [13].

I pocs anys després, en aquest districte es produeix un conflicte similar al d’Orta i Miravet, però limitat als seus llocs i termes de Vilalba i la Fatarella; això no obstant en aquests casos no es concedeix un codi nou i propi, sinó que l’any 1323 el mateix Orde de l’Hospital de Sant Joan hi reconeix expressament la vigència dels Costums de Lleida i concedeix als habitants dels llocs el Llibre de Costums de la ciutat [14].

Això no obstant, dos segles després, en un altre lloc de la mateixa Comanda, la Torre de l’Espanyol, a precs dels seus vassalls, el comanador d’Ascó, igualment per a resoldre determinats conflictes jurídics que es venien suscitant, decideix atorgar-los-hi els mateixos Costums de la Batllia de Miravet als que abans ens hem referit com a dret propi [15].

Aquests Costums de la Torre de n’Espanyol –Consuetudines, Leges sive capitula de Costums- són doncs els mateixos Costums de la Batllia de Miravet amb unes escasses modificacions, i venen a formar part d’una tercera generació de textos jurídics municipals dins la mateixa família de Lleida.

El nou codi de Costums conté 129 capítols, idèntics als correlatius de Miravet que es reconeixen, amb les seves rúbriques i segons la mateixa distribució en 5 llibres. Un dels capítols que s’inclouen és el 129 de Miravet, ara el 124 de la Torre de n’Espanyol, que fixa el mateix ordre de prelació de fonts supletòries del dret propi: les Constitucions de Catalunya primer, els Usatges de Barcelona després, i per últim el dret comú.

2) Al Priorat: el cas de Siurana

Altre exemple de la projecció del dret de Lleida el tenim en el cas del lloc de Siurana a la comarca del Priorat.

El 29 d’abril de 1153 el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona atorga Carta de població a aquell lloc [16], i en ella es disposa que a favor dels pobladors:

Que els dóna francament “tales fueros et tales usaticos” que posseeixen els pobladors de Lleida; és a dir, els atorga el dret de Lleida i estableix que tinguin les mateixes càrregues tributàries que els homes d’aquella ciutat.
Que ell, el comte, reté per a sí el monopoli dels forns i molins i l’administració de justícia “quales currunt in Lerida”.
I que els eximeix de tota lleuda i altres usatges com està establert a favor dels habitants de Lleida.

En aquest cas però no tenim dades directes sobre la pervivència del dret de Lleida, però sí indicis de que segueixen regint en els segles posteriors.

3) Al Baix Camp: l’Alforja

Finalment tenim el cas del lloc i terme d’Alforja, a la comarca del Baix Camp, on s’introdueix el dret de Lleida per remissió al de Siurana, d’on històricament formava part.

3.1 Les Cartes de població de 1158 i 1170

El 27 de juny de 1158 el mateix comte Ramon Berenguer IV fa donació en franc alou a Ramon Cavalgant i els seus del lloc de Santa Maria d’Alforja, “quo nominatur Vallis de Alfurgia” [17], per tal que hi faci fortificació i població. Particularment pel que a nosaltres ens afecta, el document assenyala que el comte de Barcelona es reserva solament els delmes i primícies d’una banda, i d’altra tots aquells drets que posseeix “infra terminos de Ciurana”. Aquesta remissió a Siurana duu implícit, com poc després es confirmarà, la concessió del dret de Lleida.

Ja l’11 de gener de 1170 aquell Ramon Cavalgant, amb Bernat Cavalgant (potser el fill de l’anterior) i Berenguer de Cambrils, concedeixen Carta de població als habitants presents i futurs del terme d’Alforja (“populatores de Alfurgia”) [18]. Es tracta d’un document molt breu que en general fa remissió justament a la Carta de població que Ramon Berenguer IV havia atorgat als pobladors de Siurana el 1153, i així es fa cessió del terme d’Alforja “ad bonos usaticos et ad ipsos mores qui sunt in Siurana” (“sicut comes Barchinonae dedit ad eos populatores de Siurana”).

El nou document de 1170 confirma que els pobladors d’Alforja es regeixen pel dret i els usatges de Siurana que, d’acord amb la Carta d’aquest darrer lloc de 1153, no són altres que els de Lleida com diversos documents ens acrediten en els segles posteriors.

3.2 La pervivència del dret de Lleida a Alforja

De fet comptem amb pocs testimonis documentals de la pervivència del dret de Lleida a l’Alforja, però són prou importants i un d’ells és el llibre de “Privilegis y Ordinacions de la Vila i Terme de Alforge” que s’edita el 20 d’agost de 1701 [19].

Es tracta d’un llibre imprès a Barcelona, pels germans Anton i Baltassar Ferrer; en la seva introducció s’assenyala que s’hi recullen els “privilegis principals de la magnifica Universitat de la vila y del terme general de Alforja”, amb l’advertiment de que hi ha altres privilegis vigents sobre els quals ja s’havia fet un memorial el 25 d’agost de 1656. Però el més important és que es diu que són privilegis de Lleida que regeixen al lloc.

En el llibre imprés el 1701, es recullen aquelles Cartes de població d’Alforja de 1158 i 1170, més la de Siurana de 1153 per aquest ordre; i segueixen disposats cronològicament altres Cartes i privilegis de la ciutat de Lleida que regeixen a Alforja, a més d’altres particulars atorgats per la seva Senyoria que acaba sent l’Arquebisbat de Tarragona.

Cal incidir en tot cas en el fet que el 1701, poc abans de la promulgació del Decret de Nova Planta (1716), no sols es confirma el dret propi del lloc com acredita la impressió dels seus privilegis i la remissió a altre memorial de 1656, sinó també el de Lleida que n’és la primera font. A banda és de veure com malgrat els canvis senyorials que es produeixen al lloc, sobreviu el seu dret propi de concessió comtal, que la Senyoria eclesiàstica de Tarragona respecta i confirma.

E) A les terres de Castelló

I per últim encara podem parlar de l’expansió del dret de Lleida cap a les actuals comarques de Castelló de la Plana amb el seu codi de Costums; efectivament aquell dret s’atorga i reconeix en les Cartes de població de localitats com Càlig i Ali el 1234, Cervera del Maestrat el 1235, Rossell i Sant Mateu el 1237, Carrascal el 1239, Cabanes el 1240, Benlloc el 1250, etc. En tots aquests casos les concessions les realitzen l’Orde de l’Hospital o el bisbe de Tortosa, i sense dubte que en tant que els nous pobladors cristians d’aquells llocs provenen de Lleida i el seu entorn.

Malgrat tot els Costums de Lleida allí on regeixen en el Regne de València acaben sent substituïts a partir de 1240 pels Furs que es promulguen ja com a dret general d’aquell regne.

[1] L’edició del text que seguim és la de Pilar LOSCERTALES DE VALDEAVELLANO, Costumbres de Lérida, Barcelona, 1946. Per qualsevol remissió a aquell text seguirem la numeraciò capitular assignada per l’autora.

[2] Capítols 167, 168 i 169.

[3] El cap. 30 del codi de Lleida confirma totes “bonas consuetudines scriptas seu non scriptas” tant aquelles que són compilades com “alia addita”; el cap. 32 autoritza els cònsols de la ciutat a dictar ordinacions municipals sempre que respectin les prerrogatives de la Senyoria; i el cap. 40 confirma tota carta de població i “alias omnes” concedides.

[4] A més de la influència que el dret de Lleida exerceix a les comarques tarragonines, cal recordar que també s’inspiren en els seus costums els codis de Tàrrega i de Balaguer; el primer fou atorgat per Jaume I als habitants d’aquella localitat el 1244, i el dret de Balaguer fou recollit per escrit en data imprecisa però de la primeria del s. XIV (ambdós textos van ser publicats per Josep M. FONT RIUS: “El antiguo derecho local de la ciudad de Balaguer”, Anuario de Historia del Derecho Español, LII, Madrid, 1982, pp. 5-110; i Els Usos i Costums de Tàrrega, Tàrrega, 1992). Pel que fa al Regne de València, els Costums de Lleida es concedeixen a: Càlig i Alí (1234), Cervera (1235), Rossell (1237), Sant Mateu (1237), Carrascal (1238), i Cabanes (1240); i romandrien viugents en aquells llocs fins la promulgació dels Furs de València per Jaume I l’any 1240 (Germà COLON i Arcadi GARCIA, Furs de València, Barcelona, 1980, I, pp. 46 i ss.).

[5] SERRANO DAURA, Josep. La Pobla de Massaluca (Terra Alta), Pobla de Massaluca, 1994, pp. 28- 34.

[6] SERRANO DAURA, Josep. Ob. cit., pp. 37 i ss., i nota 70; i Els costums d’Orta (1296), Horta de Sant Joan, 1996, pp. 27-28.

[7] SERRANO DAURA, Josep. La Pobla, p. 36.

[8] SERRANO DAURA, Josep. Senyoriu i Municipi a la Catalunya Nova, Tesi Doctoral, Universitat “Pompeu Fabra”, Barcelona (1996), I, pp. 50-56.

[9] Nota anterior.

[10] Sobre totes aquestes equivalències vegeu la nota 8. A part, l’exempció d’aquells mals usos constitueix una excepció a l’aplicació dels Usatges de Barcelona que els recullen, primer a Lleida i després als dominis de l’Orde del Temple de la nostra zona (SERRANO, La Pobla, p. 112, nota 236).

[11] SERRANO DAURA, Josep.La Pobla, pp. 116-117; i Els costums, pp. 47-49.

[12] SERRANO DAURA, Josep.La Pobla, pp. 126-128; i Els costums, p. 45.

[13] SERRANO DAURA, Josep. La Torre de l’Espanyol (Ribera d’Ebre), Tarragona, 1988, p. 72.

[14] SERRANO DAURA, Josep.La Pobla, p. 115 i nota 240.

[15] El text el publica SERRANO DAURA, Josep. La Torre, pp. 171-200.

[16] FONT RIUS, Josep M. Cartas de población y franquícias de Catalunya, Madrid-Barcelona, 1969, I.1, doc. 94, pp. 147-149.

[17] FONT RIUS, Josep M. Ob. cit., I.1, doc. núm. 110, pp. 162-164.

[18] FONT RIUS, Josep M. Ob. cit., I.1, doc. núm. 137, pp. 194-195.

[19] El document es troba a l’Il.lustre Col.legi d’Advocats de Barcelona, signatura 316 (46-71/Alforja) COP/VITR II-51.

Treballs d'Història